Les exportacions de mineral de ferro que s’havien iniciat en 1907 amb unes 200.000 t, van aconseguir el seu màxim en 1913, amb 987.562 t, el que representava el 10% de la producció nacional de mineral de ferro.

La bona marxa de la Compañía Minera de Sierra Menera va quedar interrompuda per la Primera Guerra Mundial. L’increment del preu de matèries primeres com el carbó, imprescindible en els processos de generació de nòduls i briquetes, així com un canvi de la demanda, cap a productes siderúrgics elaborats, va provocar una dràstica reducció de les exportacions de mineral i un deute creixent. Tot això va impedir que esta companyia poguera invertir en el projecte d’instal·lar una siderúrgia a Sagunt.

No ocorre el mateix amb l’empresa naviliera Sota y Aznar, la primera d’Espanya en la seua època per grandària de flota. Durant la Primera Guerra Mundial va resultar enormement beneficiada gràcies a l’increment del preu dels nolis i de les exportacions als països bel·ligerants. Esta naviliera, entre 1914 i 1919, va arribar a obtindre uns beneficis de 114 milions de pessetes.

Les dificultats per a exportar el mineral de ferro, l’auge de la indústria siderúrgica a Europa i la gran disponibilitat de capital de Sota y Aznar, van ser l’espenta definitiva per a la instal·lació dels alts forns al costat de l’embarcador del Port de Sagunt.

L’agost de 1917 es constituïx a Bilbao la Compañía Siderúrgica del Mediterráneo, amb un capital social de cent milions de pessetes i el 6 de gener de 1923 s’obté la primera colada del forn alt número 1.

El 31 d’agost de 1924 arranquen tres forns de l’acereria i els trens de laminació. El 14 de juny de 1926 es posa en funcionament el forn alt número 2 i el tren de xapa gruixuda.

Els forns alts van estar poc temps en producció, ja que la greu crisi mundial de 1929 va afectar la siderúrgia, i va provocar, en 1930, la paralització del forn alt número 2. Només dos anys després es deté també el forn alt número 1. La producció quedarà interrompuda fins a 1941.

Durant la Guerra Civil, igual que el ferrocarril, el port hi va patir grans danys pels bombardejos aeris. No obstant això, l’interés d’aconseguir el control de la factoria va evitar que els bombardejos destruïren les instal·lacions de la siderúrgia.

Durant la contesa, l’acereria es va mantindre en funcionament, igual que els trens de laminació i els tallers, fabricant majoritàriament projectils per a artilleria «Fàbrica número 15 de la Sotssecretaria d’Armament de la República».

Entre 1939 i 1941, les instal·lacions de la Compañía Siderúrgica del Mediterráneo, que havien sigut confiscades pel règim franquista a la família Sota i entregades a la família Aznar, es van reparar amb fons del govern alemany per a extraure el mineral i enviar-lo a l’Alemanya nazi.

Altos Hornos de Vizcaya va absorbir la Compañía Siderúrgica del Mediterráneo el desembre de 1940. Això va suposar, col·lateralment, l’origen d’una disputa entre Altos Hornos de Vizcaya i la Compañía Minera de Sierra Menera per la titularitat del port. Esta disputa perdurarà fins a 1961, quan firmen, a Bilbao, el conveni definitiu entre totes dues companyies per a l’ús i gaudi de l’espai i instal·lacions portuàries.

En 1954 es construïx el tercer i últim forn alt i s’aconseguix una producció de 200.000 t.

En 1965, l’empresa nord-americana United States Steel entra en el capital d’ Altos Hornos de Vizcaya i s’hi posa en marxa un ambiciós pla d’expansió, denominat Pla Sagunt, amb l’objectiu de doblar la producció, la qual cosa es va aconseguir en 1970, en aconseguir les 536.000 t d’acer.

En 1971 es va crear la societat Altos Hornos del Mediterráneo, participada majoritàriament per Altos Hornos de Vizcaya i el seu soci tecnològic United States Steel, a la qual, el govern franquista va adjudicar l’execució de la IV Planta Siderúrgica Integral. Esta planta es va planificar sobre la base dels forts creixements de la demanda experimentats en la dècada dels 60, amb la finalitat d’obtindre una producció de 6 milions de tones a l’any, superior a la que s’obtenia a Espanya per les tres siderúrgiques integrals existents. No obstant això, la crisi econòmica de 1973 va produir en 1975 una crisi siderúrgica de llarga duració que va ocasionar pèrdues creixents en la companyia i en el conjunt del sector.

Les fortes disputes per la ubicació d’un nou tren de bandes en calent entre les acereries d’Astúries, Biscaia i València van obligar a encarregar un estudi a un consultor estranger, Kawasaki Steel Corporation, que va concloure que el lloc adequat per a instal·lar el nou tren de bandes en calent era «al costat del tren de bandes en fred de la planta de Sagunt, que és del tipus dels més avançats del món» i rebutjava la proposta d’ampliar els trens existents d’Avilés i Ansio.

Les pressions regionals internes i les negociacions d’accés d’Espanya a les Comunitats Europees van limitar les inversions en Altos Hornos del Mediterráneo. Així, mitjançant el Reial decret sobre inversions en la indústria siderúrgica integral, de 6 de juliol de 1983, només es va autoritzar inversions en les instal·lacions acabadores, el que va permetre conservar el tren de laminació en fred, que havia entrat en servici en 1976 com la primera fase del que anava a ser la IV Planta Siderúrgica Integral, però no va autoritzar inversions al tren de bandes en calent. Esta resolució abocava al tancament definitiu de les instal·lacions de capçalera, que ja havien detingut la seua activitat el 4 de febrer de 1983, quan el president d´Altos Hornos del Mediterráneo va ordenar el tancament del forn alt núm. 2.

L’activitat d’Altos Hornos del Mediterráneo va cessar completament el 5 d’octubre de 1984, el que posava fi al projecte que havia pretés convertir Sagunt en «la siderúrgica més competitiva del món i que produiria l’acer més barat del món» (George S. Moore, 1974).