Durant l’anomenada Segona Revolució Industrial, el mineral de ferro va ser molt demandat per les potències industrials europees. La seua exportació va registrar una forta expansió a partir dels anys 70 del segle XIX, i es va convertir en la principal mercaderia exportada, en termes de volum, pels ports espanyols des de 1870 d’ara en avant. Així, entre 1891 i 1900 es van exportar uns 60 milions de tones de mineral de ferro que van representar el 67% del total de les exportacions nacionals.

La major part del mineral exportat durant el segle XIX va ser biscaí, i va aconseguir el 75% del total nacional durant les dos últimes dècades del segle. La resta del mineral procedia de Cantàbria, Múrcia i Almeria. Els principals consumidors d’este mineral eren Gran Bretanya, Alemanya i França, i eren els britànics els que absorbien quasi les ¾ parts a la fi del segle XIX.

La creixent demanda de mineral de ferro va provocar l’increment del seu preu i va fer interessant l’explotació minera en jaciments situats a l’interior de la península, fins aleshores sense activitat a causa dels alts costos del transport. En 1889, un informe sobre la viabilitat de l’explotació de les mines d’Ulls Negres concloïa que el seu cost en port podria ser de 5 pessetes per tona, amb un desglossament d’1,52 pessetes pel mineral i 0,015 pessetes per quilòmetre de transport.

En este context, el 7 d’agost de l’any 1900, Ramón de la Sota i Llano al costat del seu cosí Eduardo Aznar de la Sota, hi acorden, a Ulls Negres (Terol), l’arrendament de les mines de la serra Menera a Echevarrieta i Larrinaga, per 60 anys. Per a això, constituïxen a Bilbao, el 3 de setembre de 1900, la Compañía Minera de Sierra Menera. Este acord inclou l’obligació de construir un ferrocarril i un port d’embarcament afectes a l’explotació de les mines amb capacitat de, almenys, 500.000 tones anuals. No obstant això, l’objectiu final era crear una nova indústria siderúrgica al Mediterrani mitjançant la construcció de forns alts de fosa de ferro.

Les ciutats de València, Castelló, Borriana i Vinaròs van pugnar per aconseguir que l’embarcador s’instal·lara en els seus ports. Finalment, va ser la platja de Sagunt la seleccionada per a la seua construcció, ja que constituïa el millor traçat ferroviari possible.